Pont harmònic

En la “peça” Harmonic Bridge de Bill Fontana no és el “compositor” qui compon la música. El nord-americà ha col·locat sensors en diversos punts del Millenium Bridge de Londres i els sons que capten són mesclats i retransmesos en directe a la Tate Modern. Fontana es limita, doncs, a ajudar el pont a fer la seva pròpia peça. Posa a la seva disposició tot el que cal, i el pont, sense necessitat de sortir de la seva inèrcia, només amb la delicadesa de les seves gairebé imperceptibles gesticulacions, amb la subtilesa amorosa d'una mongetera que es deixa acariciar pel sol, sense voluntat però amb molta traça, crea l'obra. El Millennium Bridge deu ser el primer pont-artista de la història.

Malgrat els esdeveniments de l'últim segle, encara estem acostumats a pensar l'activitat artística com un esforç-procés que porta a una obra-resultat. En el cas d'Harmonic Bridge, hi ha un preparació prèvia que dóna lloc a un procés obert i en darrer terme imprevisible, d'una manera similar al modus operandi de la música aleatòria. Qui sap què farà el pont? Potser, en el transcurs de l'obra, atreu un atemptat terrorista: com el percebrien els sensors (que esperem que siguin prou robusts per continuar funcionant)? Quantes converses de transeünts han quedat i quedaran enregistrades al límit de l'audibilitat? Potser hi ha la història completa de dos amants, amb els dubtes inicials, la presa de compromís, la infidelitat i les mentides, la primera ruptura, les altres mentides, el trencament definitiu? O fins i tot una vida completa, és a dir, la compleció d'una vida, amb el pont com a trampolí real o metafòric cap al suïcidi? Com es pot escriure la vida del pont i les seves ramificacions humanes?

(Si voleu escoltar una mostra de Harmonic Bridge, cliqueu aquí.)