S'ha perdut un servei públic

Dissabte 26 de novembre a les 3 de la tarda aquesta tassa fou vista a la confluència de Via Laietana i Princesa. Tenia un posat humil, com si s'avergonyís una mica de les mirades dels vianants. Unes hores més tard, cap a les sis o les set, el moble públic ja no hi era. Agrairem qualsevol pista que pugui ajudar-nos a trobar-lo.

No podem estar-nos de dir que és una vergonya que en una ciutat que es creu moderna s'esdevinguin tan atziagues desaparicions d'éssers útils i indefensos. Després ens queixem de la pudor de pixum que se sent pertot.

Actualització (a les 17:17 del 27 de novembre del 2006):

Ens acaba d'arribar un missatge d'en Pere Gutiérrez on ens conta que creu haver vist el dit servei públic al Pati del Carall del carrer Tallers avui a les quatre de la matinada, entre exhalacions d'absenta i cuixam de propietària incerta. No hem pogut confirmar aquesta informació amb cap altra font.

De la poesia d'Alberto Caeiro

Darrerament he acomplert de nou un ritual que acostumo a fer aproximadament una vegada cada dos anys: llegir l’obra heteronòmica completa de Fernando Pessoa. Enguany se m’ha confirmat una sospita que allotjava des de la primera lectura: ras i curt, sospito que Alberto Caeiro no és l’autor del recull de poemes que duu el seu nom, estic convençut que aquells poemes els va escriure Fernando Pessoa.

Abans que se’m titlli d’aixafaguitarres o de cultivador de l’obvi deixeu-me dir que estic absolutament segur que Ricardo Reis és el poeta autor de les seves odes, Pessoa no les hauria escrit, també estic gairebé convençut de l’autoria dels poemes d’Alvaro de Campos, no només dels signats, àdhuc dels atribuïts. Deixeu-me dir, a més, que considero la personalitat d’Alberto Caeiro capdal per a entendre l’obra pessoana, és a dir, afirmo l’existència i el mestratge de Caeiro, nego només que sigui l’autor dels poemes que d’ell coneixem.

Els poemes de Caeiro, excel·lents d’altra banda, es complauen molt, massa, en ell mateix, en el seu pensament: ens alliçonen. Ens parlen de com hem de veure les coses, que les coses no són les coses ans cada cosa i, sobretot ens parlen de com ell aconsegueix veure les coses i suggereixen que nosaltres hauríem d’aprendre a veure-les com ell. Sovint sembla fins i tot que se’ns enfadi. Trobo aquests poemes d’un gran valor literari i extremadament bells, però no fan el que diuen que haurien de fer, ser u amb la cosa, sinó que expliquen allò que hauríem d’aprendre si fessin allò que diuen que fan: són, ja ho hem dit, alliçonadors. No essent un home existent en la realitat entre els altres homes Caeiro no es pot permetre aital hiat entre la seva obra i la seva persona. Si Caeiro fos megalòman, s’esdevindria un cas del que el neo-pragmatisme ha vingut a anomenar “auto-contradicció performativa”, és a dir, un cas en què el discurs no es compromet amb l’existència. Aquestes inconsistències podem admetre-les, més o menys, en les persones existents en la realitat, però en les que no ho són no; llur “existència” només pot ésser palpable en la realitat, en la mesura que el seu discurs digui tot el que elles són. Els seus poemes ens diuen que ell convergeix de manera indolent amb la natura, diuen que ell pot i de fet està dient la natura, però s’esgoten en l’anunci d’aquesta possibilitat sense arribar gairebé mai a actuar-la.

Tot i que resta a l’altre extrem de l’essència del llenguatge, imagino el tarannà poètic i àdhuc la poesia autèntica de Caeiro com quelcom molt semblant, en el procedir i en els resultats, a la ciència taxonòmica: això, així... i prou. Aquest tipus de poesia, com es pot veure, resultaria espantosament soporífera i semblaria a totes llums naïf. Al meu entendre, la poesia de Caeiro, l’autèntica, només és pot apreciar després d’haver entès i assumit el seu mestratge. I això és exactament el que jo crec que s’esdevé.

Pessoa ha conegut i ha reconegut Caeiro... l’ha admirat en la seva puresa; potser l’ha idolatrat. Si hi ha una cosa certa en el Drama em gentes pessoà és l’existència ideal i el mestratge que Caeiro exerceix damunt de tots els seus autors. Però no per això és l’autor d’aquells versos. El recull de versos de Caeiro se m’apareix com un evangeli, és a dir com a testimoniatge del mestre. O millor, com un diàleg socràtic, més de Xenofont que no pas de Plató, en què la veritat és pretesament dita pel mestre però la ploma és menada pel deixeble sense que aquest, potser, ni tan sols adverteixi aquesta subtilitat: que més que no pas el mestre, és ell el qui està escrivint.

Natura viva, de Pere Gutiérrez

Les galeries d'art són espais d'obscenitat i egolatria. L'immens nom de l'artista a la porta d'entrada, com si ens hagués d'interessar, com si ell fos l'oficiador d'un ritual en què hem de creure sota amenaça d'excomunió. Les portes de vidre, que fan veure al pobre transeünt inadvertit un àmbit pràcticament buit, consagrat a la presència d'una obra sovint irrellevant. El silenci de dins de la galeria, en el qual cal simular concentració i sensibilitat mentre, des de la taula del fons, una dona d'aparença sempre molt més elegant que nosaltres ens sotja sense vergonya, fins al punt que ens obliga a demanar-li la llista de preus encara que no tinguem intenció de comprar res ni sentim el més mínim interès per l'equació que l'autor hagi fet entre les dimensions del seu ego i els imperatius del mercat.

Pere Gutiérrez ho sap, tot això. No n'hem parlat mai, però Natura viva, la seva darrera obra, no deixa lloc per al dubte.

L'exposició es desenvolupa en un pis aparentment normal del número 45 del carrer Diputació de Barcelona. Cada dia, el senyor Josep Gutiérrez, de 57 anys, i la senyora Josefina Roca, de 55, marit i muller, es lleven a les set. Mentre ell es dutxa, ella li prepara l'esmorzar (cafè, pa amb tomàquet i formatge). Després de prendre-se'l, ell va a treballar a la farmàcia. Ella normalment es queda a casa a feinejar, de vegades amb l'ajuda d'una diligent minyona dominicana que cobra en negre. Entre les deu i la una, es lleva Pere Gutiérrez, artista i fill del matrimoni Gutiérrez-Roca, de 34 anys, que malgrat els comentaris a penes dissimulats dels seus dos progenitors no té encara la més mínima intenció d'anar-se'n a viure a un altre pis. Entre altres raons, perquè aquest pis l'ha convertit ara en una exposició in progress, titulada Natura viva, i ell en vol formar part.

Qui té el privilegi d'entrar-hi, queda astorat per la subtilesa i la dignitat de l'espectacle. Res de noms en lletres grosses, ni secretàries insatisfetes que t'insulten amb la mirada: una escena en constant evolució que mostra una família petitburgesa clàssica, sense oblidar cap matís ni silenciar cap petita injustícia. Qui no ho sabés, podria pensar que tot plegat no és més que la pura rutina d'un pis de l'Eixample. Poques vegades l'art s'ha fet tan humil, s'ha apropat tant a la invisibilitat volguda, s'ha allunyat tant de l'obscena vanitat del món artístic. Cal tenir en compte que la major part de l'estona l'exposició no té públic, evoluciona tota sola, sense càmera que la filmi ni periodistes indiscrets: tenim altres exemples d'un art tan veritablement autònom?

Qui vulgui veure l'exposició haurà de posar-se en contacte amb Pere Gutiérrez (tel. 637 986 679) i concertar una cita. Per no trencar l'equilibri precís en què es desenvolupa l'acció, cal que els espectadors hi assisteixin com a amics del fill. Altrament, podria produir-se una reacció desafortunada en algun dels dos progenitors i tot se n'aniria en orris. L'artista us prega que no intenteu entrar al pis sense avís previ.

Notes sobre un escàndol

Sóc conscient que avui dia la creació poètica i els certàmens de literatura no són un afer d’interès públic i, per tant, no puc suposar, malgrat la indignació que això pugui provocar a la genteta que s’hi interessa, s’hi dedica o, fins i tot, en viu, que el meu lector sigui sabedor del darrer escàndol que ha fet trontollar el nostre món literari, així que, abans de donar la meva opinió, voldria fer-vos-en cinc cèntims.

En Jep Picó, poeta nostre consagrat, ha publicat enguany el seu tercer poemari. Es tracta d’un recull de poemes, per fi, excel·lent... a la tercera va la vençuda. Vet ací que ens trobem amb 35 poemes perfectament escandits, d’un to ara violent, ara aspre i tothora esquerp i arrogant. El lector vol apartar-ne els ulls des de la primera plana però el vigor de l’estil l’atrapa. És com contemplar esmaperdut els arabescos del mànec d’una dalla mentre et pressiona el cor a les mans d’un xoriço que t’està atracant. I aquesta és la meravella, en Jep Picó és un xoriço, tots ho sabíem, ell ho volia negar amb aquells dos primers llibrets de poesies banals, llépoles i ràncies que no feien altra cosa que agombolar tòpics campanuts de jocs florals, com si es tractés d’un d’aquests xoriços malfactors que, per mandra d’empunyar l’estilet, ens trobem al metro pregonant que “é trigte de pedir peró má trigte é de robar”. Ara, el poeta ha pres l’estilet i ens ha mostrat amb petulància la baixesa dels seus sentiments, el poc respecte que ens té i el poder del seu arrelament tel·lúric. Vam pregar que es desemmascarés i ho ha fet, i tant que ho ha fet! I n’ha resultat un llibre fantàstic tan insuportable en el contingut com magnànim en l’estil, tan pertorbador com catàrtic: perfecte. I vet aquí que en un acte inesperat de valentia anòmala en els cenacles literaris claustròmans del nostres topants, n’ha eixit el reconeixement. Contra tot pronòstic i per a major glòria de les nostres lletres el poemari ha resultat guardonat i en Jep ha sabut rebre l’homenatge, sense gaire violència, fent memòria de les formes burgeses tan ben apreses en la redacció dels seus primers llibres. Fins aquí tot bé, un llibre de poesia autèntica rep un premi més que merescut que honora més a la institució que l’atorga, per deixar de banda els imperatius escleròtics acadèmics, que no pas al poeta.

I ves per on, l’enveja o el delit de justícia o vés a saber què, ha mostrat tot el pollastre... En Jep Picó no és el trobador dels versos del llibre que ell ha signat. Es veu que ha llogat un negre que li ha estalviat la molèstia de ritmar, de rimar i de trobar el mot més feliç per a cada vers, per a cada pensament. Al principi era un rumor, però un periodista sagaç n’ha extret proves fefaents fins que ha fet confessar el negrot, un nyicris de personalitat grisa. La qual cosa no ha costat gaire, ja que ara consta com l’autor del llibre premiat, ara tots els fastos, les festes i les glòries són per aquest mitja merda que ha accedit a escriure-li el llibre a un altre, gosant, un cop descobert el pastel assumir-ne l’autoria.

Vet aquí que jo protesto. Jo reclamo l’autoria del llibre per a en Jep Picó! Només calia veure’ls ambdós junts davant el jutge per adonar-se que el poeta era en Picó. Qui ha tractat amb en Jep Picó, aquest homenàs, difícilment n’ha pogut sostenir l’esguard, és un home corpulent, tosc, de males maneres i pocs amics. L’altre el mitja cerilla el ciri malaltís és, per començar, filòleg, un professional, un home de lletres tímid i tot fa sospitar que covard. Sembla a totes llums un neneta incapaç d’arrancar el pèl púbic de la seva amant a mossegades només per fer-la plorar, com relaten els versos que pretesament ha escrit. No, d’aquests versos magnífics en Jep Picó n’és l’autor, l’altre només els ha polit, esmussat, ens els ha fet presentables sota les ordres, les amenaces i les intimidacions de l’altre, d’en Jep. Només calia veure la cara d’acollonit que feia cada cop que el poeta l’esguardava. Aquesta mateixa cara d’acollonit és la que devia tenir quan estrafeia els versos que feia per encàrrec. Siguem justos, restablim el guardó a en Jep, el poeta. L’altre, ha quedat clar que té talent, sempre podrà guanyar el certamen l’any que ve, si pren nota del què ha viscut enguany sota el mestratge d’en Jep i escriu un llibre que tingui per tema la prostitució, la covardia sotmesa i la humiliació.

Pont harmònic

En la “peça” Harmonic Bridge de Bill Fontana no és el “compositor” qui compon la música. El nord-americà ha col·locat sensors en diversos punts del Millenium Bridge de Londres i els sons que capten són mesclats i retransmesos en directe a la Tate Modern. Fontana es limita, doncs, a ajudar el pont a fer la seva pròpia peça. Posa a la seva disposició tot el que cal, i el pont, sense necessitat de sortir de la seva inèrcia, només amb la delicadesa de les seves gairebé imperceptibles gesticulacions, amb la subtilesa amorosa d'una mongetera que es deixa acariciar pel sol, sense voluntat però amb molta traça, crea l'obra. El Millennium Bridge deu ser el primer pont-artista de la història.

Malgrat els esdeveniments de l'últim segle, encara estem acostumats a pensar l'activitat artística com un esforç-procés que porta a una obra-resultat. En el cas d'Harmonic Bridge, hi ha un preparació prèvia que dóna lloc a un procés obert i en darrer terme imprevisible, d'una manera similar al modus operandi de la música aleatòria. Qui sap què farà el pont? Potser, en el transcurs de l'obra, atreu un atemptat terrorista: com el percebrien els sensors (que esperem que siguin prou robusts per continuar funcionant)? Quantes converses de transeünts han quedat i quedaran enregistrades al límit de l'audibilitat? Potser hi ha la història completa de dos amants, amb els dubtes inicials, la presa de compromís, la infidelitat i les mentides, la primera ruptura, les altres mentides, el trencament definitiu? O fins i tot una vida completa, és a dir, la compleció d'una vida, amb el pont com a trampolí real o metafòric cap al suïcidi? Com es pot escriure la vida del pont i les seves ramificacions humanes?

(Si voleu escoltar una mostra de Harmonic Bridge, cliqueu aquí.)

Quadre de buidor: Iannis Siopamenos al Gòtic

Ahir a la nit, entre les 23:23 i les 23:54, Iannis Siopamenos va omplir el Barri Gòtic de Barcelona de silenci.

L'artista m'havia avisat unes hores abans, tot assegurant-me que no ho sabia ningú més. Per realitzar la seva acció, Siopamenos va omplir el barri de generadors de silenci. Ningú no m'ha sabut donar cap explicació científica del funcionament d'aquests aparells. Només puc dir que s'assemblen remotament a una trompa de gramòfon i que consumeixen una quantitat astoradora d'energia, fins al punt que, mentre estaven tots endollats –en cases de còmplices anònims de l'acció–, la il·luminació elèctrica del Gòtic va minvar visiblement i més d'un cop va estar a punt de desaparèixer.

No cometré la temeritat d'intentar descriure les sensacions que em va despertar l'acció. Només referiré els fets: quan jo obria la boca per dir alguna cosa –no a ningú, perquè hi anava tot sol, sinó deixant-me seduir per la temptació de trencar el silenci– no sentia més que un murmuri inicial incomprensible; tot seguit els sons s'esfumaven davant meu. En engegar els generadors de silenci, totes les converses dels carrers del Gòtic es van interrompre. Vaig veure gent irritada, perplexa, profundament angoixada de veure's condemnada a la mudesa. Al carrer Avinyó, una adolescent de pírcing al melic i botes de soldat remenava esmaperduda els botons del seu mòbil, maleint, amb crits inaudibles, l'aïllament a què es veia sotmesa. Un home enfilat a la font de Plaça Reial gesticulava frenèticament amb les mans i estiregassava la boca, els ulls al roig viu de la desesperança. Els cambrers de la Plaça Nova, després d'uns segons de desorientació, van decidir tots alhora obligar els clients a assenyalar amb el dit el que volien prendre. Malgrat la perspicàcia del servei, totes les terrasses dels bars s'ompliren d'un desànim rotund: taules de cinc persones emmurriades, impacients, que esperaven no se sap ben bé què; amants abraçats, ulls clucs, protegint-se l'un a l'altre de la intempèrie de sobte il·luminada pel silenci. Recordo, estirat a les escales de l'Església de Sant Just, un guiri amb barret mexicà que somiquejava com un nen, com si acabés de descobrir la seva misèria, la seva intrusió en un món que no era el seu, la seva solitud autoinfligida. Els únics que no van adonar-se del que succeïa són els qui passejaven amb reproductors d'mp3 connectats a l'orella i els qui navegaven absorts per Internet dins els pisos de la zona (dues formes, doncs, d'alliberar-se de l'entorn? Haurem de parlar-ne més endavant).

31 minuts més tard (la xifra és arbitrària, segons Siopamenos) tot va tornar, com diria un periodista, a la normalitat. Pel que vaig observar, la gent només va trigar uns instants a fer de nou el que feia abans de l'acció. Ningú no tenia esma de preguntar-se què havia passat.

El Quadre de buidor de Iannis Siopamenos (el títol em va ser comunicat per l'autor com si fos un secret: no el trobareu en cap cartell ni en cap full volant) es presenta com una transposició espaial i social del Blanc sobre Blanc de l'ucraïnès Malèvitx. La diferència és que, si en Malèvitx el món simplement desapareixia en la puresa absoluta de la tela-idea, l'acció de Iannis Siopamenos depura l'entorn sense abolir-lo. És més: exaspera l'entorn negant-li un dels seus elements essencials. El desconstrueix a mitges, renunciant a la ingènua banalitat de l'escàndol i concentrant la intencionalitat destarotadora de l'obra en un fet, el so i la seva transmissió, que tenim (teníem?) per natural i anodí. Crea una realitat coixa, com un biòleg que aïlla un cultiu cel·lular per analitzar-ne millor el comportament i l'evolució. L'art practicat amb metodologia científica.

Per cert, no us escarrasseu a interrogar els veïns: no crec que en trobeu cap que us vulgui parlar del que va succeir entre les 23:23 i les 23: 54 del 21 d'agost.