En la “peça” Harmonic Bridge de Bill Fontana no és el “compositor” qui compon la música. El nord-americà ha col·locat sensors en diversos punts del Millenium Bridge de Londres i els sons que capten són mesclats i retransmesos en directe a la Tate Modern. Fontana es limita, doncs, a ajudar el pont a fer la seva pròpia peça. Posa a la seva disposició tot el que cal, i el pont, sense necessitat de sortir de la seva inèrcia, només amb la delicadesa de les seves gairebé imperceptibles gesticulacions, amb la subtilesa amorosa d'una mongetera que es deixa acariciar pel sol, sense voluntat però amb molta traça, crea l'obra. El Millennium Bridge deu ser el primer pont-artista de la història.
Malgrat els esdeveniments de l'últim segle, encara estem acostumats a pensar l'activitat artística com un esforç-procés que porta a una obra-resultat. En el cas d'Harmonic Bridge, hi ha un preparació prèvia que dóna lloc a un procés obert i en darrer terme imprevisible, d'una manera similar al modus operandi de la música aleatòria. Qui sap què farà el pont? Potser, en el transcurs de l'obra, atreu un atemptat terrorista: com el percebrien els sensors (que esperem que siguin prou robusts per continuar funcionant)? Quantes converses de transeünts han quedat i quedaran enregistrades al límit de l'audibilitat? Potser hi ha la història completa de dos amants, amb els dubtes inicials, la presa de compromís, la infidelitat i les mentides, la primera ruptura, les altres mentides, el trencament definitiu? O fins i tot una vida completa, és a dir, la compleció d'una vida, amb el pont com a trampolí real o metafòric cap al suïcidi? Com es pot escriure la vida del pont i les seves ramificacions humanes?
(Si voleu escoltar una mostra de Harmonic Bridge, cliqueu aquí.)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Sumpèctic (quina mena de nom és aquest!)
L'altre dia vaig passejar pel gòtic i no vaig notar res d'aquesta merda que ens vols fer empassar. I aquests sorollets que tu dius que són d'un pont es poden fer amb un arc i una serra, falsari!
Benvolgut Samule (Samuel?),
Sisplau, modera les paraules. Acceptem tota mena de dissenció, però ens reservem el dret de replicar a l'insult amb un insult encara més gros, si se'ns enfila la mosca al nas. O sigui que vés amb compte.
D'altra banda, si l'altre dia al Gòtic no hi vas notar res, deu seu perquè anaves sol com un mussol i no tenies ningú a qui dir res. Per a qui viu envoltat del silenci, el silenciament d'un barri sencer no és res extraordinari.
Tot això que et perds, gamarús!
Sí, és veritat, em dic Samuel i no Samule (és que estava emprenyat i anava ràpid) també és cert que anava sol, com de costum. Potser sí que és veritat, he visitat llocs web i aquest Fontana existeix; perdó. Del que no se'n diu res és d'aquell grec. Seguiré atentament les seves evolucions.
Gràcies pels aclariments i fer-me cas Sumpèctic (ja em comença a agradar el nom!)
Publica un comentari a l'entrada