S'ha perdut un servei públic

Dissabte 26 de novembre a les 3 de la tarda aquesta tassa fou vista a la confluència de Via Laietana i Princesa. Tenia un posat humil, com si s'avergonyís una mica de les mirades dels vianants. Unes hores més tard, cap a les sis o les set, el moble públic ja no hi era. Agrairem qualsevol pista que pugui ajudar-nos a trobar-lo.

No podem estar-nos de dir que és una vergonya que en una ciutat que es creu moderna s'esdevinguin tan atziagues desaparicions d'éssers útils i indefensos. Després ens queixem de la pudor de pixum que se sent pertot.

Actualització (a les 17:17 del 27 de novembre del 2006):

Ens acaba d'arribar un missatge d'en Pere Gutiérrez on ens conta que creu haver vist el dit servei públic al Pati del Carall del carrer Tallers avui a les quatre de la matinada, entre exhalacions d'absenta i cuixam de propietària incerta. No hem pogut confirmar aquesta informació amb cap altra font.

De la poesia d'Alberto Caeiro

Darrerament he acomplert de nou un ritual que acostumo a fer aproximadament una vegada cada dos anys: llegir l’obra heteronòmica completa de Fernando Pessoa. Enguany se m’ha confirmat una sospita que allotjava des de la primera lectura: ras i curt, sospito que Alberto Caeiro no és l’autor del recull de poemes que duu el seu nom, estic convençut que aquells poemes els va escriure Fernando Pessoa.

Abans que se’m titlli d’aixafaguitarres o de cultivador de l’obvi deixeu-me dir que estic absolutament segur que Ricardo Reis és el poeta autor de les seves odes, Pessoa no les hauria escrit, també estic gairebé convençut de l’autoria dels poemes d’Alvaro de Campos, no només dels signats, àdhuc dels atribuïts. Deixeu-me dir, a més, que considero la personalitat d’Alberto Caeiro capdal per a entendre l’obra pessoana, és a dir, afirmo l’existència i el mestratge de Caeiro, nego només que sigui l’autor dels poemes que d’ell coneixem.

Els poemes de Caeiro, excel·lents d’altra banda, es complauen molt, massa, en ell mateix, en el seu pensament: ens alliçonen. Ens parlen de com hem de veure les coses, que les coses no són les coses ans cada cosa i, sobretot ens parlen de com ell aconsegueix veure les coses i suggereixen que nosaltres hauríem d’aprendre a veure-les com ell. Sovint sembla fins i tot que se’ns enfadi. Trobo aquests poemes d’un gran valor literari i extremadament bells, però no fan el que diuen que haurien de fer, ser u amb la cosa, sinó que expliquen allò que hauríem d’aprendre si fessin allò que diuen que fan: són, ja ho hem dit, alliçonadors. No essent un home existent en la realitat entre els altres homes Caeiro no es pot permetre aital hiat entre la seva obra i la seva persona. Si Caeiro fos megalòman, s’esdevindria un cas del que el neo-pragmatisme ha vingut a anomenar “auto-contradicció performativa”, és a dir, un cas en què el discurs no es compromet amb l’existència. Aquestes inconsistències podem admetre-les, més o menys, en les persones existents en la realitat, però en les que no ho són no; llur “existència” només pot ésser palpable en la realitat, en la mesura que el seu discurs digui tot el que elles són. Els seus poemes ens diuen que ell convergeix de manera indolent amb la natura, diuen que ell pot i de fet està dient la natura, però s’esgoten en l’anunci d’aquesta possibilitat sense arribar gairebé mai a actuar-la.

Tot i que resta a l’altre extrem de l’essència del llenguatge, imagino el tarannà poètic i àdhuc la poesia autèntica de Caeiro com quelcom molt semblant, en el procedir i en els resultats, a la ciència taxonòmica: això, així... i prou. Aquest tipus de poesia, com es pot veure, resultaria espantosament soporífera i semblaria a totes llums naïf. Al meu entendre, la poesia de Caeiro, l’autèntica, només és pot apreciar després d’haver entès i assumit el seu mestratge. I això és exactament el que jo crec que s’esdevé.

Pessoa ha conegut i ha reconegut Caeiro... l’ha admirat en la seva puresa; potser l’ha idolatrat. Si hi ha una cosa certa en el Drama em gentes pessoà és l’existència ideal i el mestratge que Caeiro exerceix damunt de tots els seus autors. Però no per això és l’autor d’aquells versos. El recull de versos de Caeiro se m’apareix com un evangeli, és a dir com a testimoniatge del mestre. O millor, com un diàleg socràtic, més de Xenofont que no pas de Plató, en què la veritat és pretesament dita pel mestre però la ploma és menada pel deixeble sense que aquest, potser, ni tan sols adverteixi aquesta subtilitat: que més que no pas el mestre, és ell el qui està escrivint.

Natura viva, de Pere Gutiérrez

Les galeries d'art són espais d'obscenitat i egolatria. L'immens nom de l'artista a la porta d'entrada, com si ens hagués d'interessar, com si ell fos l'oficiador d'un ritual en què hem de creure sota amenaça d'excomunió. Les portes de vidre, que fan veure al pobre transeünt inadvertit un àmbit pràcticament buit, consagrat a la presència d'una obra sovint irrellevant. El silenci de dins de la galeria, en el qual cal simular concentració i sensibilitat mentre, des de la taula del fons, una dona d'aparença sempre molt més elegant que nosaltres ens sotja sense vergonya, fins al punt que ens obliga a demanar-li la llista de preus encara que no tinguem intenció de comprar res ni sentim el més mínim interès per l'equació que l'autor hagi fet entre les dimensions del seu ego i els imperatius del mercat.

Pere Gutiérrez ho sap, tot això. No n'hem parlat mai, però Natura viva, la seva darrera obra, no deixa lloc per al dubte.

L'exposició es desenvolupa en un pis aparentment normal del número 45 del carrer Diputació de Barcelona. Cada dia, el senyor Josep Gutiérrez, de 57 anys, i la senyora Josefina Roca, de 55, marit i muller, es lleven a les set. Mentre ell es dutxa, ella li prepara l'esmorzar (cafè, pa amb tomàquet i formatge). Després de prendre-se'l, ell va a treballar a la farmàcia. Ella normalment es queda a casa a feinejar, de vegades amb l'ajuda d'una diligent minyona dominicana que cobra en negre. Entre les deu i la una, es lleva Pere Gutiérrez, artista i fill del matrimoni Gutiérrez-Roca, de 34 anys, que malgrat els comentaris a penes dissimulats dels seus dos progenitors no té encara la més mínima intenció d'anar-se'n a viure a un altre pis. Entre altres raons, perquè aquest pis l'ha convertit ara en una exposició in progress, titulada Natura viva, i ell en vol formar part.

Qui té el privilegi d'entrar-hi, queda astorat per la subtilesa i la dignitat de l'espectacle. Res de noms en lletres grosses, ni secretàries insatisfetes que t'insulten amb la mirada: una escena en constant evolució que mostra una família petitburgesa clàssica, sense oblidar cap matís ni silenciar cap petita injustícia. Qui no ho sabés, podria pensar que tot plegat no és més que la pura rutina d'un pis de l'Eixample. Poques vegades l'art s'ha fet tan humil, s'ha apropat tant a la invisibilitat volguda, s'ha allunyat tant de l'obscena vanitat del món artístic. Cal tenir en compte que la major part de l'estona l'exposició no té públic, evoluciona tota sola, sense càmera que la filmi ni periodistes indiscrets: tenim altres exemples d'un art tan veritablement autònom?

Qui vulgui veure l'exposició haurà de posar-se en contacte amb Pere Gutiérrez (tel. 637 986 679) i concertar una cita. Per no trencar l'equilibri precís en què es desenvolupa l'acció, cal que els espectadors hi assisteixin com a amics del fill. Altrament, podria produir-se una reacció desafortunada en algun dels dos progenitors i tot se n'aniria en orris. L'artista us prega que no intenteu entrar al pis sense avís previ.