De la poesia d'Alberto Caeiro

Darrerament he acomplert de nou un ritual que acostumo a fer aproximadament una vegada cada dos anys: llegir l’obra heteronòmica completa de Fernando Pessoa. Enguany se m’ha confirmat una sospita que allotjava des de la primera lectura: ras i curt, sospito que Alberto Caeiro no és l’autor del recull de poemes que duu el seu nom, estic convençut que aquells poemes els va escriure Fernando Pessoa.

Abans que se’m titlli d’aixafaguitarres o de cultivador de l’obvi deixeu-me dir que estic absolutament segur que Ricardo Reis és el poeta autor de les seves odes, Pessoa no les hauria escrit, també estic gairebé convençut de l’autoria dels poemes d’Alvaro de Campos, no només dels signats, àdhuc dels atribuïts. Deixeu-me dir, a més, que considero la personalitat d’Alberto Caeiro capdal per a entendre l’obra pessoana, és a dir, afirmo l’existència i el mestratge de Caeiro, nego només que sigui l’autor dels poemes que d’ell coneixem.

Els poemes de Caeiro, excel·lents d’altra banda, es complauen molt, massa, en ell mateix, en el seu pensament: ens alliçonen. Ens parlen de com hem de veure les coses, que les coses no són les coses ans cada cosa i, sobretot ens parlen de com ell aconsegueix veure les coses i suggereixen que nosaltres hauríem d’aprendre a veure-les com ell. Sovint sembla fins i tot que se’ns enfadi. Trobo aquests poemes d’un gran valor literari i extremadament bells, però no fan el que diuen que haurien de fer, ser u amb la cosa, sinó que expliquen allò que hauríem d’aprendre si fessin allò que diuen que fan: són, ja ho hem dit, alliçonadors. No essent un home existent en la realitat entre els altres homes Caeiro no es pot permetre aital hiat entre la seva obra i la seva persona. Si Caeiro fos megalòman, s’esdevindria un cas del que el neo-pragmatisme ha vingut a anomenar “auto-contradicció performativa”, és a dir, un cas en què el discurs no es compromet amb l’existència. Aquestes inconsistències podem admetre-les, més o menys, en les persones existents en la realitat, però en les que no ho són no; llur “existència” només pot ésser palpable en la realitat, en la mesura que el seu discurs digui tot el que elles són. Els seus poemes ens diuen que ell convergeix de manera indolent amb la natura, diuen que ell pot i de fet està dient la natura, però s’esgoten en l’anunci d’aquesta possibilitat sense arribar gairebé mai a actuar-la.

Tot i que resta a l’altre extrem de l’essència del llenguatge, imagino el tarannà poètic i àdhuc la poesia autèntica de Caeiro com quelcom molt semblant, en el procedir i en els resultats, a la ciència taxonòmica: això, així... i prou. Aquest tipus de poesia, com es pot veure, resultaria espantosament soporífera i semblaria a totes llums naïf. Al meu entendre, la poesia de Caeiro, l’autèntica, només és pot apreciar després d’haver entès i assumit el seu mestratge. I això és exactament el que jo crec que s’esdevé.

Pessoa ha conegut i ha reconegut Caeiro... l’ha admirat en la seva puresa; potser l’ha idolatrat. Si hi ha una cosa certa en el Drama em gentes pessoà és l’existència ideal i el mestratge que Caeiro exerceix damunt de tots els seus autors. Però no per això és l’autor d’aquells versos. El recull de versos de Caeiro se m’apareix com un evangeli, és a dir com a testimoniatge del mestre. O millor, com un diàleg socràtic, més de Xenofont que no pas de Plató, en què la veritat és pretesament dita pel mestre però la ploma és menada pel deixeble sense que aquest, potser, ni tan sols adverteixi aquesta subtilitat: que més que no pas el mestre, és ell el qui està escrivint.