Natura viva, de Pere Gutiérrez

Les galeries d'art són espais d'obscenitat i egolatria. L'immens nom de l'artista a la porta d'entrada, com si ens hagués d'interessar, com si ell fos l'oficiador d'un ritual en què hem de creure sota amenaça d'excomunió. Les portes de vidre, que fan veure al pobre transeünt inadvertit un àmbit pràcticament buit, consagrat a la presència d'una obra sovint irrellevant. El silenci de dins de la galeria, en el qual cal simular concentració i sensibilitat mentre, des de la taula del fons, una dona d'aparença sempre molt més elegant que nosaltres ens sotja sense vergonya, fins al punt que ens obliga a demanar-li la llista de preus encara que no tinguem intenció de comprar res ni sentim el més mínim interès per l'equació que l'autor hagi fet entre les dimensions del seu ego i els imperatius del mercat.

Pere Gutiérrez ho sap, tot això. No n'hem parlat mai, però Natura viva, la seva darrera obra, no deixa lloc per al dubte.

L'exposició es desenvolupa en un pis aparentment normal del número 45 del carrer Diputació de Barcelona. Cada dia, el senyor Josep Gutiérrez, de 57 anys, i la senyora Josefina Roca, de 55, marit i muller, es lleven a les set. Mentre ell es dutxa, ella li prepara l'esmorzar (cafè, pa amb tomàquet i formatge). Després de prendre-se'l, ell va a treballar a la farmàcia. Ella normalment es queda a casa a feinejar, de vegades amb l'ajuda d'una diligent minyona dominicana que cobra en negre. Entre les deu i la una, es lleva Pere Gutiérrez, artista i fill del matrimoni Gutiérrez-Roca, de 34 anys, que malgrat els comentaris a penes dissimulats dels seus dos progenitors no té encara la més mínima intenció d'anar-se'n a viure a un altre pis. Entre altres raons, perquè aquest pis l'ha convertit ara en una exposició in progress, titulada Natura viva, i ell en vol formar part.

Qui té el privilegi d'entrar-hi, queda astorat per la subtilesa i la dignitat de l'espectacle. Res de noms en lletres grosses, ni secretàries insatisfetes que t'insulten amb la mirada: una escena en constant evolució que mostra una família petitburgesa clàssica, sense oblidar cap matís ni silenciar cap petita injustícia. Qui no ho sabés, podria pensar que tot plegat no és més que la pura rutina d'un pis de l'Eixample. Poques vegades l'art s'ha fet tan humil, s'ha apropat tant a la invisibilitat volguda, s'ha allunyat tant de l'obscena vanitat del món artístic. Cal tenir en compte que la major part de l'estona l'exposició no té públic, evoluciona tota sola, sense càmera que la filmi ni periodistes indiscrets: tenim altres exemples d'un art tan veritablement autònom?

Qui vulgui veure l'exposició haurà de posar-se en contacte amb Pere Gutiérrez (tel. 637 986 679) i concertar una cita. Per no trencar l'equilibri precís en què es desenvolupa l'acció, cal que els espectadors hi assisteixin com a amics del fill. Altrament, podria produir-se una reacció desafortunada en algun dels dos progenitors i tot se n'aniria en orris. L'artista us prega que no intenteu entrar al pis sense avís previ.