Notes sobre un escàndol

Sóc conscient que avui dia la creació poètica i els certàmens de literatura no són un afer d’interès públic i, per tant, no puc suposar, malgrat la indignació que això pugui provocar a la genteta que s’hi interessa, s’hi dedica o, fins i tot, en viu, que el meu lector sigui sabedor del darrer escàndol que ha fet trontollar el nostre món literari, així que, abans de donar la meva opinió, voldria fer-vos-en cinc cèntims.

En Jep Picó, poeta nostre consagrat, ha publicat enguany el seu tercer poemari. Es tracta d’un recull de poemes, per fi, excel·lent... a la tercera va la vençuda. Vet ací que ens trobem amb 35 poemes perfectament escandits, d’un to ara violent, ara aspre i tothora esquerp i arrogant. El lector vol apartar-ne els ulls des de la primera plana però el vigor de l’estil l’atrapa. És com contemplar esmaperdut els arabescos del mànec d’una dalla mentre et pressiona el cor a les mans d’un xoriço que t’està atracant. I aquesta és la meravella, en Jep Picó és un xoriço, tots ho sabíem, ell ho volia negar amb aquells dos primers llibrets de poesies banals, llépoles i ràncies que no feien altra cosa que agombolar tòpics campanuts de jocs florals, com si es tractés d’un d’aquests xoriços malfactors que, per mandra d’empunyar l’estilet, ens trobem al metro pregonant que “é trigte de pedir peró má trigte é de robar”. Ara, el poeta ha pres l’estilet i ens ha mostrat amb petulància la baixesa dels seus sentiments, el poc respecte que ens té i el poder del seu arrelament tel·lúric. Vam pregar que es desemmascarés i ho ha fet, i tant que ho ha fet! I n’ha resultat un llibre fantàstic tan insuportable en el contingut com magnànim en l’estil, tan pertorbador com catàrtic: perfecte. I vet aquí que en un acte inesperat de valentia anòmala en els cenacles literaris claustròmans del nostres topants, n’ha eixit el reconeixement. Contra tot pronòstic i per a major glòria de les nostres lletres el poemari ha resultat guardonat i en Jep ha sabut rebre l’homenatge, sense gaire violència, fent memòria de les formes burgeses tan ben apreses en la redacció dels seus primers llibres. Fins aquí tot bé, un llibre de poesia autèntica rep un premi més que merescut que honora més a la institució que l’atorga, per deixar de banda els imperatius escleròtics acadèmics, que no pas al poeta.

I ves per on, l’enveja o el delit de justícia o vés a saber què, ha mostrat tot el pollastre... En Jep Picó no és el trobador dels versos del llibre que ell ha signat. Es veu que ha llogat un negre que li ha estalviat la molèstia de ritmar, de rimar i de trobar el mot més feliç per a cada vers, per a cada pensament. Al principi era un rumor, però un periodista sagaç n’ha extret proves fefaents fins que ha fet confessar el negrot, un nyicris de personalitat grisa. La qual cosa no ha costat gaire, ja que ara consta com l’autor del llibre premiat, ara tots els fastos, les festes i les glòries són per aquest mitja merda que ha accedit a escriure-li el llibre a un altre, gosant, un cop descobert el pastel assumir-ne l’autoria.

Vet aquí que jo protesto. Jo reclamo l’autoria del llibre per a en Jep Picó! Només calia veure’ls ambdós junts davant el jutge per adonar-se que el poeta era en Picó. Qui ha tractat amb en Jep Picó, aquest homenàs, difícilment n’ha pogut sostenir l’esguard, és un home corpulent, tosc, de males maneres i pocs amics. L’altre el mitja cerilla el ciri malaltís és, per començar, filòleg, un professional, un home de lletres tímid i tot fa sospitar que covard. Sembla a totes llums un neneta incapaç d’arrancar el pèl púbic de la seva amant a mossegades només per fer-la plorar, com relaten els versos que pretesament ha escrit. No, d’aquests versos magnífics en Jep Picó n’és l’autor, l’altre només els ha polit, esmussat, ens els ha fet presentables sota les ordres, les amenaces i les intimidacions de l’altre, d’en Jep. Només calia veure la cara d’acollonit que feia cada cop que el poeta l’esguardava. Aquesta mateixa cara d’acollonit és la que devia tenir quan estrafeia els versos que feia per encàrrec. Siguem justos, restablim el guardó a en Jep, el poeta. L’altre, ha quedat clar que té talent, sempre podrà guanyar el certamen l’any que ve, si pren nota del què ha viscut enguany sota el mestratge d’en Jep i escriu un llibre que tingui per tema la prostitució, la covardia sotmesa i la humiliació.