Quadre de buidor: Iannis Siopamenos al Gòtic

Ahir a la nit, entre les 23:23 i les 23:54, Iannis Siopamenos va omplir el Barri Gòtic de Barcelona de silenci.

L'artista m'havia avisat unes hores abans, tot assegurant-me que no ho sabia ningú més. Per realitzar la seva acció, Siopamenos va omplir el barri de generadors de silenci. Ningú no m'ha sabut donar cap explicació científica del funcionament d'aquests aparells. Només puc dir que s'assemblen remotament a una trompa de gramòfon i que consumeixen una quantitat astoradora d'energia, fins al punt que, mentre estaven tots endollats –en cases de còmplices anònims de l'acció–, la il·luminació elèctrica del Gòtic va minvar visiblement i més d'un cop va estar a punt de desaparèixer.

No cometré la temeritat d'intentar descriure les sensacions que em va despertar l'acció. Només referiré els fets: quan jo obria la boca per dir alguna cosa –no a ningú, perquè hi anava tot sol, sinó deixant-me seduir per la temptació de trencar el silenci– no sentia més que un murmuri inicial incomprensible; tot seguit els sons s'esfumaven davant meu. En engegar els generadors de silenci, totes les converses dels carrers del Gòtic es van interrompre. Vaig veure gent irritada, perplexa, profundament angoixada de veure's condemnada a la mudesa. Al carrer Avinyó, una adolescent de pírcing al melic i botes de soldat remenava esmaperduda els botons del seu mòbil, maleint, amb crits inaudibles, l'aïllament a què es veia sotmesa. Un home enfilat a la font de Plaça Reial gesticulava frenèticament amb les mans i estiregassava la boca, els ulls al roig viu de la desesperança. Els cambrers de la Plaça Nova, després d'uns segons de desorientació, van decidir tots alhora obligar els clients a assenyalar amb el dit el que volien prendre. Malgrat la perspicàcia del servei, totes les terrasses dels bars s'ompliren d'un desànim rotund: taules de cinc persones emmurriades, impacients, que esperaven no se sap ben bé què; amants abraçats, ulls clucs, protegint-se l'un a l'altre de la intempèrie de sobte il·luminada pel silenci. Recordo, estirat a les escales de l'Església de Sant Just, un guiri amb barret mexicà que somiquejava com un nen, com si acabés de descobrir la seva misèria, la seva intrusió en un món que no era el seu, la seva solitud autoinfligida. Els únics que no van adonar-se del que succeïa són els qui passejaven amb reproductors d'mp3 connectats a l'orella i els qui navegaven absorts per Internet dins els pisos de la zona (dues formes, doncs, d'alliberar-se de l'entorn? Haurem de parlar-ne més endavant).

31 minuts més tard (la xifra és arbitrària, segons Siopamenos) tot va tornar, com diria un periodista, a la normalitat. Pel que vaig observar, la gent només va trigar uns instants a fer de nou el que feia abans de l'acció. Ningú no tenia esma de preguntar-se què havia passat.

El Quadre de buidor de Iannis Siopamenos (el títol em va ser comunicat per l'autor com si fos un secret: no el trobareu en cap cartell ni en cap full volant) es presenta com una transposició espaial i social del Blanc sobre Blanc de l'ucraïnès Malèvitx. La diferència és que, si en Malèvitx el món simplement desapareixia en la puresa absoluta de la tela-idea, l'acció de Iannis Siopamenos depura l'entorn sense abolir-lo. És més: exaspera l'entorn negant-li un dels seus elements essencials. El desconstrueix a mitges, renunciant a la ingènua banalitat de l'escàndol i concentrant la intencionalitat destarotadora de l'obra en un fet, el so i la seva transmissió, que tenim (teníem?) per natural i anodí. Crea una realitat coixa, com un biòleg que aïlla un cultiu cel·lular per analitzar-ne millor el comportament i l'evolució. L'art practicat amb metodologia científica.

Per cert, no us escarrasseu a interrogar els veïns: no crec que en trobeu cap que us vulgui parlar del que va succeir entre les 23:23 i les 23: 54 del 21 d'agost.